La UAB: Centre Educatiu o "Wild West"?

El passat cap de setmana del 18-19 de setembre vam assistir amb estupor a unes imatges a la UAB que mai, ni tan sols a les últimes Festes Majors, havíem vist:

Una convocatòria de festa il·legal i a sobre falsa va combregar prop de 8000 joves que van prendre el Campus com qui pren una Plaça i en celebra la victòria del terreny guanyat.

Milers d’euros en destrosses, agressions físiques, agressions sexuals i un problema que no es talla ni es recondueix, simplement es deixa passar fins la propera, amb l’esperança que l’aixecament de les restriccions d’oci nocturn la faci més petita.

Però realment el problema resideix en que els joves no tenen un lloc a on poder donar sortida a les seves necessitats de festa? O potser el problema és més profund...potser el problema no és de joventut sinó d’actitud, potser és que com a societat hi ha alguna cosa que des dels centres educatius no estem fent bé.

Fa 2 dies, un nou incident. Aquest cop a la Plaça Cívica Un grup de joves pren la paraula per la força de les mans i actua contra la parada de difusió política d’una plataforma del Campus. De nou destrosses i agressions físiques i verbals.

Què estem ensenyant al nostre jovent? Quina mena de centre educatiu som si dintre del nostre recinte passen aquestes coses?

No seré pas jo qui els vulgui exonerar als radicals o als agressius, però... de debò podem pensar que nosaltres no en tenim cap responsabilitat com a societat? Que simplement som elements passius?

La nostra societat ha canviat. Molt. Les xarxes socials i els mitjans instantanis de comunicació fan que tot agafi una dimensió desconeguda fins ara.

I aquesta dimensió ens portarà a situacinos espirals que no milloraràn si no fem alguna cosa per començar a canviar el rumb de la cultura de la participació i la festa a la Universitat.

Els hem ensenyat que tenen drets, els hem protegit perquè ningú menyscabi les seves llibertats, però ...els hem ensenyat que drets i llibertats també comporten responsabilitat? Que “anarquia” no vol dir “fer el que vulguis” sinó “autogestionar-se en plena responsabilitat de les teves accions”?

Un dret és una responsabilitat molt seriosa, que no només implica el seu gaudi sinó també la vetlla perquè tothom el pugui gaudir. Els drets són com la porcellana xinesa, quelcom preciós i delicat que es pot trencar si s’hi juga. I les llibertats son com els superpoders, una victòria sobre la vida que comporta una gran responsabilitat.

Però aquesta part del pamflet, sembla que no se l’ha llegit ningú.

El que està clar és que no li pots demanar a les persones més joves i sense experiència que siguin les que posin seny, sinó que el seny l’hem de portar posat nosaltres i ensenyar els qui venen al darrera. Per tant, com a entitat educativa que som...quina mena de seny estem divulgant?

Excel·lència acadèmica en la transferència de coneixements. Això és tot el que ens interessa?

Podem estar d’acord en que aquests valors han d’ ensenyar-se a casa,però... i si a casa pares i mares, sovint amb jornades de treball que no s’acaben mai, no saben o no poden per col·lapse fer-se càrrec de la situació? No farem res des de l’últim bastió de formació de la societat?

Particularment crec que estem perdent el nord i no ens estem ocupant del que més importa: el futur. El que podem i tenim el deure de construir.

És molt popular donar als joves tot el que volen, sense preu ni crèdit. Però és convenient?

No podem ser tan ingenus de pensar que això és normal perquè al cap i a la fi totes les generacions han viscut els canvis socials i el comportament dels seus joves com quelcom agressiu i fora de lloc. Perquè la realitat canvia cada vegada més ràpidament, però els senyals sempre hi són, el que passa és que no ens agrada veure’ls.

Fa molts anys que tant PAS com PDI ens venim lamentant d’allò en el que s’ha convertit la Festa Major de la UAB. Qui més qui menys tenim una edat, i recordem (ja com a treballadors o fins i tot com antics estudiants) temps de Festa amb envelats, botifarrades, paelles, música (a partir de certa hora) i tota la comunitat gaudint del dia de festa. TOTA.

No estudiants en estat de coma etílic a les 12h del migdia, dormint o vomitant a les portes dels centres a on el personal està treballant.

Realment algú es va creure que això seria un fet puntual i que no calia prendre més mesures? Perquè llavors anava més errat i més cec que aquells qui estan a terra entre Morfeu i Baco.

Hem anat veient fets, encara aïllats però cada cop més seguits en el temps, que ens haurien d’haver posat en estat d’alarma. Petites festes mal anomenades “alternatives” que es produïen als voltants de les dates de la FM, i d’altres guarides en la foscor de la nit. 

Però ningú no ha dit res. Ningú no ha fet res.

I així, a poc a poc i quasi en silenci, el petit rumor un dissabte a la nit esdevé marabunta.

I la disconformitat amb altres idees esdevé excusa per batre’s en duel.

Estem en un centre que educa a les persones de les societats del futur i els omplim el cap de dades i d’idees sobre els drets i les llibertats. Però potser no hem sabut ensenyar prou les obligacions i les responsabilitats i els estem convidant a actuar com si això fos el Wild West.

Així doncs, quina mena de lideratge pensa fer la UAB davant la societat que educa?

Tenim un Consell Social, foro de debat idoni per posar fil a aquesta agulla, i si ningú més no pensa fer res ja us ben asseguro que des d'UGT el pensem utilitzar.

Trobem a faltar una postura ferma de condemna des de l'Equip Rectoral contra aquestes situacions i sobretot una proposta de reconducció per anar cap a un futur amb una societat millor construïda, no només ben instruïda.

Lamentablement més aviat trobem una postura de silenci, d’amagar-se davant la comunitat i com a molt respondre responsabilitats perquè els mitjans de comunicació ho demanen, que si no ni això. 

El Wild West com a mínim tenia Sheriff.

Denunciar fets a les xarxes socials: Quan els mecanismes interns fallen

 

Quan el Rei Emèrit va dir allò de “Lo siento, me equivoqué, no lo volveré a hacer” a tots ens va semblar la resposta d’un nen davant la mare, absolutament insuficient com a explicació. Doncs la resposta de la UAB davant els casos de presumptes assetjaments que últimament la salpiquen és encara pitjor: “No en sabíem res”.

De debò?

Si la resposta és  “sí” la conclusió és encara més preocupant.

Ja que si les víctimes de qualsevol mena d’agressió, verbal o física, assetjament sexual o bullying, han d’acabar recorrent a les xarxes socials per denunciar-ho; és que alguna cosa no rutlla.

De canals hi ha, però la darrera realitat està deixant clar que la seva efectivitat i la seva eficàcia estan molt lluny de l’excel·lència de la que la UAB s’omple la boca en els darrers anys.

Sabies que hi ha un Protocol per prevenir i actuar contra l’assetjament sexual aprovat en Consell de Govern al 2018? Saps com funciona?

El més probable és que no ho sàpigues perquè tot i que des de novembre del 2018 les nostres delegades de prevenció estan demanant que es faci difusió per mail d’aquest protocol, la resposta sempre és que “ja està publicat a la web”.

I està bé, és un lloc adient, però…Si cada dia haguéssim de llegir total la web i la intranet per estar al dia de totes les novetats, tindríem teletreball per 5 dies/setmana! Doncs mira, si es tracta d’això, només cal crear la incidència “lectura de web per actualització de notícies” i ja està!! El no coneixement de la llei no eximeix del seu acompliment, però rebre aquesta guia per part de la institució i potenciar-ne l’ús podria generar interès i confiança cap a la mateixa institució.

Davant aquesta nova inoperància, ja us el fem a mans nosaltres, ja que el propi protocol en el seu article 6.a  ho permet (Protocol per prevenir i actuar contra l'assetjament sexual ...) 

Però el problema no és només l’assetjament sexual. Hi ha moltes formes d’assetjament i el bullying el tenim també a casa nostra.

La UGT fa prop de 5 anys que està demanant que s’obri un protocol d'intervenció per a regular els conflictes interpersonals entre PAS i PDI, PAS i alumnat i PDI i alumnat, ja que a hores d’ara només existeix un, i molt millorable, tot s'ha de dir, per a conflictes entre membres del PAS. 

Si aquests canals de comunicació existissin i/o fossin efectius, segurament moltes situacions no arribarien tan lluny.

Estem davant d'un canvi de paradigma social, ens hem d’adaptar a nous comportaments i noves maneres d’entendre el respecte social, tots hem de fer un esforç personal en el nostre llenguatge i les nostres actituds, però el que està clar és que la responsabilitat final de vetllar per l'acompliment de les normes, tant legals com socials, és de la Universitat i és ella qui ha de facilitar els mecanismes per tal de denunciar situacions d’agressió de qualsevol mena sense perjudici de les víctimes però també sense generar “victimitzacions”.

Però per algun motiu aquí la resposta sempre és políticament correcta però fàcticament poc eficient.

Que una situació, la que sigui, hagi de ser atesa perquè acaba a les xarxes socials o als mitjans de comunicació és una mostra tan clara i tan greu del fracàs dels últims equips de govern que més que vergonya ja ens produeix desolació.

Nosaltres ens preguntem:

Està preparat un equip de govern per liderar una institució a la qual passen coses molt greus de les que mai no en tenen coneixement fins que arriben a les xarxes?  I està capacitat per fer-ho si quan s’assabenten no hi ha autocrítica i millora sinó “pilotes fora” per resposta?

No sabem si estem més preocupats per la manca de mitjans, per la manca de voluntat o per la manca d’humilitat.

Per això des d'aquesta secció demanem encoratjadament a aquest equip que s'assegui a treballar de debò per millorar aquests mecanismes, i no simplement a construir protocols, instituts, circuits  i unitats amb noms i cadires molt macos però gens operatius per solucionar els problemes de la realitat que els envolta. Els processos han de ser més senzills i més ràpids. La UAB no es pot comportar com un jutjat col·lapsat ni com un aparell burocràtic feixuc. I, per descomptat, ha de convertir-se en el lloc de confiança on qualsevol persona pot anar a demanar una mediació o un arbitratge, sabent que l’acompanyament serà l’adequat, i ningú hi posarà el focus a les víctimes. Ha d'estar a l'alçada de les necessitats reals del dia a dia de la seva comunitat.

I com que de moment no ho està,  els companys i companyes d’aquesta secció, ens oferim a tota aquella persona que vulgui adreçar-se a nosaltres, a fer d’intermediaris en qualsevol situació que creguin que els és lesiva però tenen por de fer-la pública o simplement no saben com conduir-la, per ajudar-los en el seu camí cap a la resolució del seu problema, ja sigui per vies mediacionals o judicials.

Els sindicats tenim obligació de  sigil sobre qualsevol dada o informació, i com a garants de l’acompliment de les normes per garantir els drets de les persones, tenim una responsabilitat i un deure cap a tota la societat, i a la UGT ens arremanguem!

QUALSEVOL POT SER RECTOR?

Com sabeu demà comencen els comicis electrònics per escollir al nou Rector de la UAB. I diem "rector"  i no "rector o rectora" perquè aquest cop la cosa està força clara. Amb una única candidatura hi ha poc espai per sorpreses.

Però...com és que només hi ha una candidatura? Tan difícil és poder ser rector? Tants requisits es demanen per poder "cobrir aquesta plaça"?

El passat dia 20 els agents socials vam tenir una petita reunió de primera pressa de contacte amb membres de la candidatura, i aquestes són algunes de les reflexions al respecte dels delegats del PAS de la UGT.

D'entrada s'ha de dir que tot i que 7 dels 13 membres repeteixen de l'anterior, ells es manifesten "no continuistes", cosa que estadísticament ens sobta.

Davant la pregunta clau, que és "quines diferències hi ha amb l'anterior equip per dir que no es continuista" no va haver una resposta clara més enllà de l "anar construint i no fer promeses sinó accions en el dia a dia" i que "estan aquí per aprendre de nosaltres també".

La veritat és que a nosaltres, que ja portem molts equips viscuts, ens pot sonar a la mateixa música de sempre, plena de lletra de bones intencions i bones pràctiques, però el que més crida l'atenció és aquesta estranya manera d'entendre que "venir a aprendre" és quelcom bo.

Per què diem això? Perquè la UAB no manté el mateix discurs quan es tracta d'escollir a l'equip rectoral que quan es tracta d'escollir a un candidat per  a la titularitat a una plaça .

I això és el que ens porta a la reflexió d'abans. 

Quins requisits es demanen per ser rector? O vicerector? o qualsevol càrrec de confiança?

Doncs pel que sembla, NO TOTHOM pot ser Rector. El requisit mínim indispensable és ser catedràtic.

Que és l'equivalent a dir que no pots ser president del Govern si no ets ciutadà del primer estament. Cosa que ens retrotrau al s. XVIII.

Això ja de "per se" és qüestionable. Les lleis estan fetes per marcar un ordre, però si no funcionen s'han de poder canviar. I això per a nosaltres és quelcom que JA NO FUNCIONA.

Però mira, si com a mínim tens un currículum i passes unes proves d'aptitud t'ho puc comprar.

Però no és el cas tampoc. Aquí QUALSEVOL POT SER RECTOR.

No has de demostrar haver ocupat mai aquest càrrec enlloc durant un temps, ni tenir experiència acumulada similar en funcions durant dos anys, ni res de TOT ALLÒ QUE LA RESTA DE MORTALS SÍ HEM DE DEMOSTRAR a un tribunal de proves.

Tots sabem el que costa guanyar una plaça de PAS, i les restriccions que tenim per presentar-nos a moltes d'elles. 

Però el camí no sembla tan feixuc per ser vicerector.

Per no caldre, no cal ni que la teva especialitat sigui la mateixa que la de la "cartera" que desenvoluparàs. 

No entenem com és que un bioquímic pot ser Vicerector de PAS. Ni entenem que a l'actual candidatura ni tan sols hi hagi un vicerector que s'encarregui del PAS. En han dit que és perquè el model no ha funcionat...però és que potser el model sencer està malament plantejat.

A parer nostre està clar, no tothom pot ser rector, però si qualsevol.

És aquesta discriminació pròpia del s. XVIII la que volem per a la universitat de s. XXI?

Què podem fer per canviar les coses?